El matalàs

Fa unes setmanes vaig veure per un carrer de l’eixample una parella més o menys jove carregats amb un matalàs vell agafat d’algún container; va ser llavors que el meu cervell va començar a divagar sobre l’artefacte en qüestió.

El matalàs, anys enrera sempre el relacionava amb imatges d’èxode. Veies un documental antic de la IIWW i t’adonaves que els desplaçats civils sempre acabaven carretejant un matalàs: sobre un carro, sobre una bicicleta, sobre el cap, sobre un camió, sobre un ase, sobre una àvia… tanta importància té un matalàs?. I vaig començar a donar-hi voltes i més voltes.

Al Poble Nou de Barcelona un matalàs abandonat no hi dura ni mig dia… unes hores com a molt.

Un matalàs és l’inici d’un jaç, d’una llar per dir-ho d’alguna manera. Quan vaig estar de lloguer a la plaça medinaceli, vaig baixar-me de Vic, amb el Tren, el matalàs; mai vaig pensar amb l’estampa d’immigrant o desplaçat que potser vaig fer tot arribant a l’estació de Plaça Catalunya i tot seguit vaixant la Rambla fins el Moll de la fusta. El vaig col·locar al terra i durant un any aquella habitació va ser la meva petita llar, el meu estudi: un jaç al terra, un cavallet per pintar, una taula per dibuix tecnic i gargots varis, un armari, tamboret i ja està.

En l’entorn dels indigents, quí té un matalàs té un món. I el lloc de pernocta és fà més estable. Les caixes de cartró són d’ús diari o setmanal, les esterilles són curtes i estretes, peró un matalàs…

Quan era petit i ens passavem els caps de setmana i estius a casa de la meva àvia de l’Esquirol els matalassos eren de llana d’ovella i per tan quasi cada estiu s’havien de cardar per treure les boles de llana i recol·locar-la tota dins dells. Venia a casa el tapiser del poble, en Matíes, i allí mateix, a la terrassa de la casa, descosía els matalassos, feia muntanyes amb la llana, agafava dues canyes i… a cardar… era un clack queti clack! ritmic i continu. Aquests tipus de matalàs és el que a mí més m’agrada, hi dormo com els angels, l’esquena curvada, els bonys suaus…

A casa dormo sobre un matalàs d’aquests de super latex quelcom com “biscolastex”, crec que en diuen. L’unic que te de bó és la duresa o millor dit rigidesa. Aquest matalàs, si mai hagués d’exiliar-me, no vindria amb mi( crec que seria molt millor una esterilla). Peró per un de llana potser faría l’esforç.

Entenc el sentit que té un matalàs, peró son d’aquelles coses que no li donem importancia fins que no portes setmanes sense un jaç estable. Com a bon bohemi he dormit a molts llocs: bancs de carrer, bancs d’estació de tren, BancCaixa (quan era La Caixa), sofàs de tot tipus, cadires i dobles cadires, gespa varia, directament a terra o millor dit a la terra, peró quan tornes al teu jaç i la son t’envolcalla… la sensació de “estic a casa” no te la treu ningú encara que el racó estigui sota el far de monjuic.