Els Catalans podriem haber estat Maies.

I que? us penseu que els maies ja no existeixen?. Que els creadors del numero “0” eren apocaliptics? Els Maies segueixen vius, lluitant pel seu reconeixament, per la seva llengua, cultura, drets socials, fet diferencial, história,… us sona d’alguna cosa?!.

Estava pensant de possar un petit exercici de humilitat i força:
Diguem que ara nos som els Maies.
“…Bon dia, soc el seu guia turístic i estem a punt d’arribar a un dels emplazaments més importants de la cultura Catalana “La muntanya sagrada de Montserrat”… “OH, AHHH,…”.
“… els catalans eren un poble, etc,etc,etc…”.
Si forçem mínimament la imaginació; amb aquestes dues linies de conversa en tindrem prou per que s’ens acceleri el pols, i llagrimes de suport cap als Maies que segueixen lluitant a Méxic per deixar de ser mers objectes turístics del paissatge, ens cauràn galta avall.
L’única sort de Nos, els catalans, potser és el fet que sense nosaltres no existiria la Nació d’espanya (la bandera esta manllevada de la catalana, no ho saben els espanyols aixó?. ups!), aixó ho va dir no fa gaire el expresident de l’estat espanyol José Maria Aznar.
Els Maies no eren apocalíptics, peró no van saber combatre l’asfixia castellana. Crec que els Catalans tampoc ho som, per aixó creiem amb el següent moment.
Demà seguirem existint… i demà… i demà!.

Anuncis

Petites reflexions a peu de carrer (a peu de Bar)

El senyor Mas quasi va aconseguir que la franja entre 35-45 anys dels fills d’immigrants dels 60’s-70’s canviesin el vot cap a CiU, cap a vosté; peró l’acceleració per part de la societat catalana sobre la creació d’un nou estat europeu, li ha fet canviar el ritme.
Sembla complicat tot plegat mantenir aquestes adecions a la causa d’un estat propi; peró, per si serveix d’alguna cosa:
El camí A “sobre la implantació del pacte fiscal”, he pogut constatar que ja estava arrelat en aquesta franja important de catalans. No que hagui fet cap enquesta però a Peu de carrer, a les barres dels Bars a les 6:45 AM, que es quan pots topar amb aquesta franja, Rajoy i el seu Govern els ha decebut i avergonyit que ni tan sols acceptes el repte de parlar-ne i discutir el Pacte Fiscal.
Es curiós remarcar que son converses com de rerabotiga, en veu baixa, entre persones que han fet un canvi prou important sobre el fet de ser Català i estar a Catalunya.
El cami B “Sobre la Independencia o Sobirania” encara és un territori dens i complexa. Heu d’entendre que l’extra-radi barceloní; que per cert és l’única àrea de Catalunya on conviu més clarament el conflicte identitari; és l’únic territori amb una densitat de 1 mil.lió i mig de catalans (pam més pam menys) on PPC i PSC poden (de C’s millor no parlar-ne) recullir adeptes a les seves causes. Aquesta es una observació feta desde Badalona on crec ensumar canvis.

Explosió sobiranista Global. dia cero 11/09/2012

Som al Setembre del 2012. Catalunya a provocat amb la seva demostració cívica sobiranista un seguit de reactivaments arreu de la zona vella de la Terra:

Escocia es desperta socialment i proboca que la població s’impliqui en el proces del 2014: Manifestació per la independencia.

Quebec: El parlament Treu la bandera del Canadà i hi implanta la del Quebec com a unica senyera que presidirà el Parlament desde aquest moment (pas a pas la fe dels quebequesos es indestructible).

Marroc: Concentració simbolica a la frontera per la secesió de Ceuta i Melilla.

Tot aixó solament una setmana més tard que la societat catalana fes un pols independentista a la familia politica catalana sense precedents. I amb tot el mon observant.

España no ho vol aprofitar per reclamar el retorn del Peñon de Gibraltar per part d’Anglaterra?. Crec que no aprofitar el moment es un desperdici politic molt greu!.

Catalunya és ara per ara, un exemple per tothom menys, pel que es veu, per la classe política española. Ells s’ho perden: Gibraltar seguirà a UK.

Tonto l’últim.

O com la “teoria de Seinfield”es pot aplicar en el rescat a les autonomies:
…ells tenen el cotxe!.

Començaré dient que no és el mateix voler la independencia que ser del Barça que ser Català que demanar el rescat estatal. Jo ho veig així. Cap d’aquests quatre punts van lligats. Peró tothom els lliga i… algú ho a aprofitat.

A veure, vislumbrem la pel·lícula:
Catalunya es creu més bona que cap altre autonomia espanyola. Com a bons catalans ens queixem de que ens roben els cales els altres. Catalunya és creu que és el motor d’España. Creem feina, donem molt al fons de compensació i l’Estat no ens ho reconeix. El Barça ho guanya tot ( o quasi tot), val i què. Mereixem més. Una abraçada del pare? un… gracies catalans per l’esforç que feu per tots nosaltres que no el fem… eh, no siguem hipòcrites que aquí tothom a trencat l’olla.

Pero… hem de sortir de tot aquest merder: Pacte fiscal, bravo, bravo. Ep!, la societat catalana vol la sobirania, ja estem madurs. Val, m’ho apunto. Peró l’Estat diu…
Com?… i ara, de cap manera, com vols ser independent si estàs sense un duro ( ja que he tencat l’aixeta del tot?) deficit 1,5%!!. A veure com t’en surts. M’hauràs de demanar el rescat dels teus comptes pobre desgraciat. Mireu els catalans que ho guanyen tot, volen ser independents pero no tenen més remei que demanar els diners que nosaltres retenim per obligar-los al rescat. Demana, demana pero vull veure totes les factures i comprobants…

NYAC!!. Ja els tenim! han caigut a la trampa més ben elaborada del segle. Somi! Aquí teniu les factures i comprobants.
5.000 millons d’€, mira Rajoy com hem cau la llagrimeta. Mira com el Fabra riu i l’Aguirre i el Feijoo i etc… etc… etc… Espera, Nosaltres tenim el cotxe!!.

A voltes amb la informació modificada

Aquests dies d’infern a l’Empordà m’he adonat d’uns canvis curiosos en les imatges que donaven al 3/24 força estranys.

Durant les primeres 24 hores de l’incendi esgarrifós degut a la tramuntana, els protagonistes van ser els bombers de la Generalitat, els ADF i els mossos d’esquadra. Felip Puig (Interior de la Generalitat) a Figueres on hi tenien establert el centre de comandament. I a la nit el Mas (President de la Generalitat).
No entro en qüestions visuals de política de proximitat al poble.

Al dia següent cap al migdia apareix el Vidal (interior de l’Estat) de braçet de la governadora civil (representant de l’Estat a Catalunya). Aquesta imatge no és va veure a Valencia on van cremar prop de 50.000 hectaries.

Tot esmorzant vaig agafar El Mundo i… una image dels herois de l’incendi:
El Cap de les UME, el sub-cap de les UME, el cap de la Guardi Civil, el Ministre de l’interior de l’Estat, la Governadora Civil de Catalunya, un home de paisà que no sabia qui era i el cap de la Policia Nacional.
Ni un representant dels Mossos, ni cap ADF, ni tan sols un pobre Bomber de la Generalitat. Encara no le pogut capturar aquesta foto dins de la red, potser es que no la ser trobar.

3/24 comença aquell mateix dia a fer un gir estrany en les imatges i videos. Van desapareixent paulatinament Mossos, ADF, voluntaris i Bombers i comencen a apareixer UME’s. No estic parlant de la feina i l’esforç conjunt de tothom en controlar el foc. Estic parlant de com va ser manipulada la informació.
L’últim dia d’informació important al 3/24 solament van apareixer informacions sobre la tasca feta pels UME, les lloançes dels habitants cap a ells com a salvadors, etc… molts videos sobrevolant l’area cremada i… sí! un Mosso d’esquadra controlant una cruïlla perduda a Boadella d’on sortien uns quants camions dels UME. Ni Puig, ni Mas ni rés de rés. Ni ADF’s ni voluntaris ni res de res.

D’on van venir les ordres? Perque tenen necesitat de manipular o variar la história tan recent?.
Si jo fos de fora hauria entés que gracies a l’acció final de l’exercit español , la Guardia Civil i algun bomber francés l’Empordà es va salvar de la crema. La Generalitat és va veure incapaç de controlar el foc i va deixar que ens ho solucionés l’Estat…
TV3 és pública catalana, no? També la controla l’Estat? Així ho sembla.

Bona nit i bona sort.

El matalàs

Fa unes setmanes vaig veure per un carrer de l’eixample una parella més o menys jove carregats amb un matalàs vell agafat d’algún container; va ser llavors que el meu cervell va començar a divagar sobre l’artefacte en qüestió.

El matalàs, anys enrera sempre el relacionava amb imatges d’èxode. Veies un documental antic de la IIWW i t’adonaves que els desplaçats civils sempre acabaven carretejant un matalàs: sobre un carro, sobre una bicicleta, sobre el cap, sobre un camió, sobre un ase, sobre una àvia… tanta importància té un matalàs?. I vaig començar a donar-hi voltes i més voltes.

Al Poble Nou de Barcelona un matalàs abandonat no hi dura ni mig dia… unes hores com a molt.

Un matalàs és l’inici d’un jaç, d’una llar per dir-ho d’alguna manera. Quan vaig estar de lloguer a la plaça medinaceli, vaig baixar-me de Vic, amb el Tren, el matalàs; mai vaig pensar amb l’estampa d’immigrant o desplaçat que potser vaig fer tot arribant a l’estació de Plaça Catalunya i tot seguit vaixant la Rambla fins el Moll de la fusta. El vaig col·locar al terra i durant un any aquella habitació va ser la meva petita llar, el meu estudi: un jaç al terra, un cavallet per pintar, una taula per dibuix tecnic i gargots varis, un armari, tamboret i ja està.

En l’entorn dels indigents, quí té un matalàs té un món. I el lloc de pernocta és fà més estable. Les caixes de cartró són d’ús diari o setmanal, les esterilles són curtes i estretes, peró un matalàs…

Quan era petit i ens passavem els caps de setmana i estius a casa de la meva àvia de l’Esquirol els matalassos eren de llana d’ovella i per tan quasi cada estiu s’havien de cardar per treure les boles de llana i recol·locar-la tota dins dells. Venia a casa el tapiser del poble, en Matíes, i allí mateix, a la terrassa de la casa, descosía els matalassos, feia muntanyes amb la llana, agafava dues canyes i… a cardar… era un clack queti clack! ritmic i continu. Aquests tipus de matalàs és el que a mí més m’agrada, hi dormo com els angels, l’esquena curvada, els bonys suaus…

A casa dormo sobre un matalàs d’aquests de super latex quelcom com “biscolastex”, crec que en diuen. L’unic que te de bó és la duresa o millor dit rigidesa. Aquest matalàs, si mai hagués d’exiliar-me, no vindria amb mi( crec que seria molt millor una esterilla). Peró per un de llana potser faría l’esforç.

Entenc el sentit que té un matalàs, peró son d’aquelles coses que no li donem importancia fins que no portes setmanes sense un jaç estable. Com a bon bohemi he dormit a molts llocs: bancs de carrer, bancs d’estació de tren, BancCaixa (quan era La Caixa), sofàs de tot tipus, cadires i dobles cadires, gespa varia, directament a terra o millor dit a la terra, peró quan tornes al teu jaç i la son t’envolcalla… la sensació de “estic a casa” no te la treu ningú encara que el racó estigui sota el far de monjuic.